dimecres, 18 de novembre del 2015

Dissertació

Dissertació
Què és l’amor?
Trio el tema de l’amor perquè és molt important per a mi i considero que forma part de la meva vida. L’amor per a mi és un dels pilars fonamentals de la vida, ja sigui perquè en rebo, donc amor a algú o perquè sento amor per alguna cosa. Per aquest motiu he escollit fer aquesta dissertació, per intentar conèixer el seu valor. Crec que a partir de l’amor puc conèixer a l’altra gent i em puc conèixer a mi mateixa. No només puc sentir amor cap a persones conegudes o cap a la meva parella, sinó que també puc tenir aquest sentiment cap a objectes, llocs, situacions o inclús persones que només he vist un cop a la meva vida. Aquests són els motius principals que m’han motivat per començar a fer aquesta dissertació.
L’amor és un tema que d’una manera o altra és important per a tothom, ja sigui per la manca d’aquest o perquè en pots disfrutar. Tot i que tots sentim amor per algú o alguna cosa. Per tant, és interessant per nosaltres intentar esbrinar el seu paper per a tothom. Per això crec que és una preocupació col·lectiva que resisteix/aguanta els sabers rebuts i continua i per tant, “Què és l’amor?”, és una pregunta filosòfica.

Per Plató l’amor és el reflex o la participació de la bellesa. Segons els neoplatònics el concepte d’amor té un significat fonamentalment metafísic-religiós. És l’amor entès com a caritat. I per Aristòtil, l’amor és una virtud o un ens acompanyat de virtud i estima, que és el més necessari per la vida; l’amor propi.[1]
Segons el diccionari DIEC, el concepte amor té diferents definicions. Pot ser definit com una inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. Partint d’aquesta definició general, també podem parar de l’amor de Déu com l’amor de l’ésser humà cap a Déu. I la paraula amor també és entesa com l’amor propi, com l’estima de sí mateix que porta a no deixar-se ultrapassar pels altre, a no fer un mal paper...[2]
Des del meu punt de vista, la millor definició de l’amor per a mi és la de plató, ja que el primer moment que sents amor per algú és a través de la bellesa, el contacte visual. No entenc amor com a creença ni com a caritat, sinó com el desig d’alguna cosa que no posseïm i que ens agradaria tenir.

Per començar, m’agradaria aclarir la distinció entre les definicions del diccionari donades anteriorment i les definicions dels tres filòsofs.
La primera definició, que parla de l’amor com una inclinació o afecció viva a una persona o ens, la he relacionat amb el que entén Plató com a amor, és a dir, el reflex o participació del amor a la bellesa. Ja que ambdós definicions entenen el concepte tractat com el desig d’alguna cosa que no tens.
La segona definició que diu que és l’amor de l’ésser humà per Déu la he vinculat a les paraules dels neoplatònics, ja que per ells l’amor només té un significat metafísic-religiós, és a dir, de Déu.
La última definició que parla sobre l’amor propi li he otorgat el pensament d’Aristòtil perquè segons ell va acompanyat d’una estima.Ho he ordenat i classificat d’aquesta menera perquè al observar i analitzar les diferents definicions, he vist que tenen valors i significats semblants segons com entenen l’amor.
Plató
Plató distingia tres tipus d’amor: el del cos, el de l’ànima i una barreja dels dos anteriors. En qualsevol dels casos aligual que la definició donada, al principi, és el desig d’alguna cosa que no es posseix. En definitiva, l’amor a les coses i els éssers humans és un reflexe de l’amor a la bellesa absoluta.
En canvi, C.S.Lewis va intentar classificar i ordenar les diverses classes d’amor des d’un altre punt de vista que Plató. Va proposar “The Four Loves”, quatre tipus d’amor diferents: cap a lo infrahumà (els animals), cap a l’amistat, cap a un Déu o cap a la caritat.
Quasi tots els filòsofs grecs, com Plató, entenien el tema de l’amor com la unió dels elements naturals i com la relació entre els éssers humans. Plató a més a més, compara l’amor amb la caceria i l’associa a la bojeria ja que ambdós són déus poderosos. Tal i com diu la seva definició, l’acte d’estimar i sentir amor et proporciona bellesa.
Neoplatònics
Per altra banda, tenim la definició d’amor entesa per els neoplatònics que té un significat fonamentalment religiós com he dit anteriorment. A més a més, també és entès com a caritat.
Tal i com va mencionar Porfirio, els quatre principis de Déu són: la fe, la veritat, l’amor i l’esperança. La caritat i l’amor són dues virtuds teològiques. Seguint la definició dels neoplatònics, San Pablo deia que tot ha de desaparèixer, la profecia i la ciència, però l’amor i la caritat han de permeneixer ja que són molt importants i vitals.
Fixant-nos en la consideració dels neoplatònics de la caritat com amor, Sant Agustín la considera també com un amor personal, diví i humà. Així doncs, “l’amor és sempre bo, però pot ser bo o dolent segons si l’amor és al bé o al mal”. Segons els neoplatònics, l’amor de l’home per Déu i Déu a l’home és sempre bo.


Aristòtil
Per Aristòtil “estimar és voler el bé d’algú”.
Quan Aristòtil descriu l’amor està intentant aclarir que el pilar fonamental de l’activitat amorosa és la voluntat per estimar i sentir amor per algú. Doncs per aquest filòsof, estimar és perseguir el bé de l’altre no per tu mateix, sinó per ell. [3]
Per aquest filòsof només hi ha una forma d’amor propi que correspon al home bo i que és la verdadera base de l’amistat. Amb aquest pensament el seu objectiu es ressaltar i fer entendre que només el que s’estimen d’aquesta manera es podran anomenar vertaders amants de sí mateixos. Aristòtil a diferència de Plató, no tracta l’amor com alguna cosa externa sinó que per ell l’amor té una base interna, és a dir, que cadascú ha de sentir amor interiorment, en el seu ser i per tant, ha de tenir una bona relació amb sí mateix i no amb algú.  
Las reaciones amistoses con el profino y aquellas por las que se definen las amistades parecen originarse de las de los hombres con relación a sí mismos”. [4]Relaciona amor amb amistat, ja que les condicions que s’atribueixen a la relació amb els amics, prèviament s’han atribuït a la relació d’amor amb sí mateix. Per tant, abans de poder estimar a algú o tenir una amistat, t’has d’estimar a tu mateix.  
També pensa que no tots els humans ens podem estimar a nosaltres mateixos, sinó que l’home dolent no ho pot fer i degut a l’arrepentiment de les seves accions no pot generar-se aquest amor. Aquesta idea està relacionada amb els principis dels neoplatònics perquè també deien que “El amor es siempre Bueno, pero puede ser bueno o malo en tanto que el amor al bien o al mal, respectivamente”.[5]
Si un home s’estima a sí mateix, més tard actuarà en interès d’un altre. Però primer ha d’estimar-se a sí mateix abans d’estimar a algú o alguna cosa.

Després d’observar els diferents punts de vista de veure i entendre l’amor de tres filòsofs diferents, segons Plató, els neoplatònics i Aristòtil puc afirmar que cadascú tenia un concepte totalment diferent. Plató entenia aquest sentiment com que l’amor a les coses i els éssers humans és un reflex de l’amor a la bellesa absoluta. A diferència dels neoplatònics, per aquest grup amor era estimar Déu i la caritat. En canvi, segons Aristòtil l’amor era saber-se estimar interiorment per poder estimar als demés.

Per concloure, m’agradaria donar la meva opinió sobre “Què és l’amor?”. Des del meu punt de vista, l’amor és una manera d’expressar-nos i de conèixer el nostre interior estimant a alguna cosa o a algú. Amb això vull fer entendre que en el moment que sentim amor per algun objecte, situació, moment o algú sabem el que ens agrada i el que desitgem posseir, ja que ens coneixem interiorment degut a que reconeixem a què tenim amor. Per tant, l’amor per a mi és estimar a algú o alguna cosa i això ens permet conèixer el nostre món interior.
Tot i això, és cert que abans d’estimar a algú o alguna cosa i de tenir el sentiment d’amor, primer de tot ens hem de valorar a nosaltres mateixos i estimar-nos per qui som. Si ens infravalorem i no acceptem el nostre “jo” no serem capaços de donar ni sentir amor per alguna cosa. Així doncs, hem d’estar satisfets de qui som per així poder estimar i sentir amor per persones, objectes o situacions.
En part, estic d’acord amb la teoria de Plató, ja que el primer moment que pots sentir amor per uns persona és a través dels ulls i per tant, de la bellesa. Sense aquest contacte físic, normalment no pots arribar a tenir aquest sentiment. Encara que a vegades, en estranyes situacions, és possible rebre o donar amor sense haver-hi contacte visual, com és en el cas dels cecs, ja que sense poder observar poden estimar.
 Jo he fet la comunió i crec en petita part en Déu, i estic d’acord amb els principis dels neoplatònics sobre l’amor perquè des del meu punt de vista, és pot arribar a estimar a Déu tot i ser una divinitat. Aquesta capacitat de poder sentir amor per Déu per part meva es deu principalment a que crec que sempre està present entre nosaltres i ens ajuda en tot el que pot. Puc estimar i sentir amor cap a una persona en la que tinc fe que de que fa alguna cosa per mi.
I finalment, comparteixo l’opinió amb Aristòtil quan diu que estimar és voler el bé per algú tot i que abans t’has d’estimar a tu mateix. Com he dit anteriorment, primer ens hem d’estimar a nosaltres mateixos abans de poder donar amor a algú o alguna cosa.
Per tant, per a mi l’amor és un sentiment que és té cap a una persona, objecte o situació que fa que ens podem conèixer interiorment.


diumenge, 15 de novembre del 2015

Fal·làcies i sofismes

Una fal·làcia és un raonament que d'entrada sembla vàlid però que en realitat és incorrecte perque conté algun error.
Les fal·làcies són molt habituals, perquè els parlants sovint cometem errades argumentatives.
Un sofisme és una fal·làcia feta aposta, amb la intenció de confondre o d'enganyar els que ens escolten.
Hi ha dos tipus de fal·làcies: les formals i les informals.
1. Formals: La inconcluència està en la estructura lógica de l'argument.
  1.1. Afirmació del conseqüent: Suposem que tenis una implicación del tipos: "Si es produeix A, asesores tambo s'ha de produir B". La fal·làcia apareix quan es produeix B i afirmem que também s'ha produit A.
   p--->q
   q
   --------
   p
 
   1.2. Negació de l'antecedent: Suposem que tenis una implicación del tipos: "Si es produeix A, asesores tambo s'ha de producir B". L al·làcia aparéis cuan no es produeix A i per axil afirme que tampoco es produeix B.

2. Informals. L'error està en el contingut.
   2.1. Argument ad ignoratiam: Consisteix en afirmar que un fet ha de ser veritable només pel fet que ningú no ha pogut demostrar que sigui falsa. També es pot formular a l'inrevés. Ex: Déu no existeix, perqué no ha aconseguit demostrar-ne l'existència.
   2.2. Petició del principi: Són arguments circulars. és un raonament erroni que utilitza en les seves premises allò que es vol demostrar. Ex: El que aquest llibre afirma és veritat perquè coincideix amb el que diu el professor. I el que diu el professor és cert, perquè és el mateix que diu el llibre.
   2.3. Argument ad hominem: Aquest argument mira de rebutjar una afirmació deaqualificant la persona que l'enuncia. Ex. El mete m'ha recomanat que no bugui. Per no penso fer-li cas, perquè jo l'he vist a ell beben alguna vegada.
   2.4. Argument ad baulum: Consisteix a forçar a algú mitjançant amenaces perquè accepti les nostres afirmacions. Ex: Aquesta assignatura és molt important. Val més que tu també ho creguis, perquè, si no comparteixes la meva opinió, et suspendré.
   2.5. Argument ad populum: Mira de convèncer-nos que una afirmació és cerca perquè la major part de la gent l'acepta. Ex: Tota la gent que conec fa trampes en el pagament dels impostos. Per això, jo també ho faig.
   2.6. Argument ad verecundiam: Argument que consisteix a adefensar basant-se en el fet que ha estat acceptada per una persona important. Ex: El meu pare diu que l'Univers és infinit. Com que ell en sap molt més que jo, és segur que diu la veritat.
   2.7. Argument post hoc perga propter hoc: Literalment això vol dir: "S'ha esdevingut després d'això, per tal és conseqüència d'això". Ex: Em vaig posar la camisa groga i vaig suspendre l'examen. per tant, el meu suspens és degut a aquest color, que em va portar mala sort.

Regles del diàleg argumentatiu

La dialèctica tracta de fer regles per tal de poder establir un bon diàleg:
1. Principi cooperatiu: Cal cooperar en quan el diàleg i la conversa.
2. Regla de la quantitat: Aportar la máxima informació possible pertinent. No mes de la necessària.
3. Regla de qualitat: Trcata de no dir el que creiem que sigui fals.
4. Regla de la rellevància: Cal ser rellevant en tots els àmbits. No es pot conviar de tema perquè si.
5. Regla del mode: Cal explicar-se sense ambigüitat, amb brevetat, amb claretat i ordenament.

Una bona argumentación ha de ser pertinent, acceptable i salida.
Hi ha tres tipus d'arguments: arguments deductius, inductius i abductius.
- Deductiu: es parteix d'un principi general i s'elabora una conclusió
   p--->q               Ex:     Tots els ocells neixen d'un ou.          
   p                                  El meu periquito és un ocell
   ----------                       ------------------------------------
   q                                   Per tant, el meu periquito va néixer d'un ou.

- Inductiu: No parteix d'un principi general, sinó de casos particulars. De la suma de casos particulars se'ns deriva un principi general.
Ex:  L'avi d'en Miquel era fumador i va acabar tenint un càncer de pulmó.
        La mare de la LluÏssa, que fumava molt, té càncer de pulmó.
        -----------------------------------------------------------------------------------
         per tant, el fum del tabac, provoca càncer de pulmó.

- Abductiu. Arguments en el qual es fan suposicions ja que els casos particulars no ens diuen res. Són conclusions hipotètiques.
Ex:   En Lluís no ha estudiat ni ha fet els deures durant aquesta avaluació.
         En Lluís no presta atenció a classe.
         En l'examen, en Lluís ha tret un 10.
         Si en Lluís hagués copiat a l'examen, hauria pogut treure un 10 sense saber res.
         -----------------------------------------------------------------------------------------------
         Per tant, en Lluís ha copiat l'examen.

Claus per fer un bon discurs

1. Invento. Moment en ek que et pares a pensar quines són les idees que vols transmetre i quin tipus de mitjans i de plantejaments faras servir per convèncer al públic. El què i el com.
2. Dispositio: Punt en el que s'ordenen i es ditribueixen els continguts del discurs. En general els discursos tenen 4 parts:
  2.1. Exordio: Presentació
  2.2. Narratio: Punt del discurs en el que presenten fets i dades de forma objectiva.
  2.3. Argumentatio: Es plantegen els arguments, és el nucli del discurs.
  2.4. peroratio: Conclusió.
3. Elocutio: No només es tracta de tenir ben clar el dispositio, també s'ha de saber com fer-ho per cridar més l'atenció: el com parlar, si fer proves... Això és el elocutio.
4. Memòria: Els discursos s'aprenien de memòria.
5. Actio. Moment en que es fa el discurs.

L'art de persuadir i raonar

- La retòrica és una disicplina teòrica que estudia l'ara d'utilizar el lenguaje per persuadir el público per mitjà d'un discurso.
- La dialéctica estudia l'art d'emprar el lenguaje per convèncer el postre interlocutor en una conversa o en una controvèrsia.
A l'Edat Mitjana els que anaven al cole estudiaven 7 matèries (arts liberals). Hi havien disciplines com la retòrica, la dialèctica i la gramàtica. Eren el trivium aquestes tres assignatures. Llavors van aparèixer 4 més: l'astronomia, la geometria, l'aritmètica i la música.
Eren arts liberals ja que els únics que podien estudiar això eren homes lliures i a més els elegits que podien estudiar això s'alliberàven de càrregues físiques. Dialèctica, en filosofia, té a veure amb tot allò que tingui una confrontació entre parts contràries.

3 preguntes fonamentals i Ludwig Wittgenstein

3 preguntes kantianes (Kant):
- Què puc conèixer? Ciència, veritat... tema del coneixement (epistemologia)
- Què he de fer? Acció, ètica, política...
- Què puc esperar? Sentit de la vida, transcendència...

La resposta a aquestes tres preguntes és la mateixa que respondre: "Què és l'ésser humà?"
La nostre relació amb el món no és natural, sinó que és mediatitzada per tot un conjunt de símbols, de formes. que constitueixen la xarxa simbòlica.
Els signes son representaciones de la realitat. S'hi poden distinguir el significant i el significat.
Es poden distingir 4 tipus de signes:
1. Els signes naturals: els senyals (indicis) són signes naturals en què la relació entre el significat i el significant és una connexió entre l'efecte i la causa.
2. Signes convencionals: No s'hi dóna cap connexió natural entre significat i significant.
  2.1.: Les eines són signes convencionals en els quals es mira de representar per mitjà d'analogies l'objects representat. Hi ha una relació de semblanza entre significant i significa.
  2.2.: Símbols: Són signes convencional no icònics, en les quals la connexió entre el significa i el significant és completament arbitrària.
3. Icones
4. Símbols

Ludwig Wittgenstein:
Hi ha dos tipus de llenguatges:
- Natural: "Avui és divendres".
- Formal: H20 (química), E=mc2 (física). de la lógica...

1. Tractatus logico-philosophicus-->Teoria representativa, referencial.
El llenguatge estableix el límit del que podem pensar. "Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món".
El llenguatge és l'estructura que en permet descriure el mon a partir de figures linguistiques. Les paroles fan referència a objectes del mon i les que no, no poden fer ciència.
El mon és el conjunt de coses (objectes) i fets (enunciats). els fets poden ser verdaders, falsos o sense sentit. Els verdaders i els falsos són d'evidència empímica. Un exemple de sense sentit seri: "Déu existeix" ja que no se sap quin és el referent (referent?).

2. Investigacions filosófiques
Es basa en dues preguntes: "Què diem?" i "Què fem?".
"El llenguatge és una caixa d'eines que utilitzem segons els nostres interessos".
Entre els parlats ha d'haver el mateix joc de llenguatge, és a dir, han de tenir el mateix vocabulari. Cada joc de llenguatge té una forma de vida. En una mateixa situació podem interpretar diferents coses, i jugar a diferents jocs.

Judici a Darwin

1.- El 2004, a Dover , Pennsilvània , una escola va ordenar als seus professors de biologia llegir una polèmica declaració als seus estudiants. Aquesta explicava que hi ha una alternativa a la coneguda Teoria de l'Evolució de Darwin : el disseny intel·ligent.
 
2.- Els darwinistes defenien la teoria evolucionista que sustenta l'evolució de les espècies vives per selecció natural.
I els que defenien el disseny intel·ligent pensaven que la vida a la Terra i l'origen de l'home són el resultat d'accions racionals de forma deliberada per un o més agents intel·ligents.
 
3.- Jo crec que sí, pot decidir alguna cosa sobre la educació, però aquest tipus de decisions o problemes han de ser resolts per les autoritats escolars locals.
 
4.- En cap cas, això serà un problema, ja que la ciència es dedica a investigar, i si les teories no són definitives, no deixaran de evolucionar i , poc a poc, es milloraran.
 
5.- Altres exemples són: el cas Galileu i el Big Bang i la creació de l'Univers.
 
6.- Van descobrir que els grans primats tenien 24 cromosomes i l'humà només 23, això es podria explicar si es trobes algun cromosoma junt amb un altre, si no es tindria que 
qüestionar l'evolució.

Kant, diferències de comportament, cultura i individu

Kant fou un destact filòsof prussià. Fill d'un modest guarnicioner, Kant va ser educat en el pietisme.
Kant deia que l'essai humà és l'únic animal que té la capacitat tècnica (Poiesis), capacitat pragmàtica i capacitat moral (acció/praxis).

Legein--> Recollir amb disserdiment. Ve del grec. Recollir amb criteri. Prové de la paraula "llengutage".
Nosaltres ens comuniquem a partir de represntacions.
El llenguatge és un conjunt de representacions.

món<---/---> representations
        distinció

Diferències de comportament:
- Capacitat de simbolizació.
- Obertura al mon. "mon": Espai que nom transforma smb la sera acció i dóna sentit.
- Lliure albir: Som l'únic animal capaç de dir "no".
- Inclonclusió.
- Consciència del propi cos.

Cultura: 
La cultura és la manera de viure d'un grup de persones que es refereix entre elles i están organizados, cooperant les unes ab les altera: el magatzem del sus conexionemos, manera de pensar, de dir, de sentir, de creer i de fer. La cultura configurar i determina les persones fins al punt de constituir una regona naturaleza.

Individu:
Cadascun dels users humans és algú únic i irrepetible. L'ésser humà és subjecte de drets que no han de ser ignorats ni violats. Hi ha dos tipus d'individualisme:
- Individualisme possessiu: nosaltres som els amos de fer el que volguem.
- Individualisme altuista.

L'especificitat de l'esser humà: Homanització i Humanització

Hominització:
Procés que fa referència a les modificaciones i transformaciones anatòmiques del individus. Des del punt de vista bioquímic i genètic no hi ha grans diferències entre l'ésser humà i els antropoides. Però les diferències anatòmiques són molt significatives i se'n poden destacar tres essencials:

1- El bipadisme: permet una nova possibilité d'explorar l'entrons, augmenta la capacitat d'observació i possibilité la transformació de les mans, que poden utilisera-se per autres funcions. Affalerons la interactif entre mà i cervelle.
2- Desenvolupament del cervell: L'augment de la capacitat cranial es triplica, es desenvolupa el sistema nerviós central i s'incrementa la capacitat intel·lectual, fent possible l'aparició de la cultura.
3- Reducció de la mandíbula: La pèrdua de la funció agafadora de la boca va fer que la mandíbula es reducís i es desnvolupés el mentó, es redueix la mida de les dents, la qual cosa facilita l'aparició del llenguatge.

Humanització:
Es refereix en els canvis en la conducta i incedeix en el patrimoni cultural de la humanitat; és un procés paral·lel al d'hominització, que es refereix als canvis anatòmics i repercuteix en el patrimon genètic de la humanitat. Es basa en diferents punts:

- Desenvolupament d'estris i eines.
- Mètodes de cacrea i recol·lecció d'aliments.
- Realización de manifestaciones artístiques.
- Descobriment i manipulación del foc.
- Desenvolupament de l'agricultura.
- Sedentarisme.

Diferències entre humà i animal:

- Llenguatge
- Emocions
- Capacitat intel·lectiva
- Moral
- Símbols
- Art
- Creença
- Mort


La filososfia

Filosofia: Filo- vol dir amor d'amic (amistat). I -sofia significa saviesa. La filosofia es pot considerar un projecte. Sòcrates es considerat l'home més savi de Grècia.

La filosofia es pot dividir en dos apartats:
- Disciplina matèria: ètica, epistemología, metafísica i estètica.
- Activitat: filosofar, la mirada...

L'ésser humà s'estudia cientificament, mitjançant la biologia, i per antropologia filosofica, mitjançant l'estudi de l'ésser humà com un ésser cultural i simbòlic.

Biologia: L'origen, com s'ha format i quins fets o factors han influit en la seva constitució i en el seu desenvolupament.

Revolucionistes: Es basen en els fixisme, origen diví, l'ésser superior, el disseny intel·ligent i el creacionisme.
Hi ha dos tipus de creacionisme:
- Creacionisme tradicional: Creació separada i definitiva de botes les espècies científiques.
- Creacionisme base: Creació de l'home o imatge de Déu.

Creacionisme fixista:
Va ser inventat per Carl van Livré (1707-1778).
És una teoria segons la qual tot allò que existeix, incloent-hi els éssers vius, no ha variat amb el pas del temps i s'observa, el dia d'avui, en la mateixa forma que ha presentat en el passat i que continuarà mostrant en el futur. Així, el fixisme descriu la natura com una realitat definitiva i acabada en la qual els éssers vius constitueixen formes inalterables. El fixisme s'oposa a l'evolucionisme. El fixisme va íntimament lligat al creacionisme, una teoria paral·lela segons la qual l'univers va ésser creat per Déu, tal com és en l'actualitat.

Teoria de l'evolució:
Va ser inventada per Darwin (1758).
"L'origen de les espècies": Llibre fonamental de les teories. És un llibre trencador a les doctrines fixistes. Deien que:
- Les especies s'esdevenen per transformacions continuades. Tote sles espècies provenen d'altres espècies (canvis graduals).
- La selección natural: no es perden les éssers virus mes eficaços.
- l'essai hum descendeix d'altres primats- tots els animals procedeixen d'un altre.