Dissertació
Què és l’amor?
Trio el tema de l’amor perquè és molt important per a mi
i considero que forma part de la meva vida. L’amor per a mi és un dels pilars
fonamentals de la vida, ja sigui perquè en rebo, donc amor a algú o perquè
sento amor per alguna cosa. Per aquest motiu he escollit fer aquesta
dissertació, per intentar conèixer el seu valor. Crec que a partir de l’amor
puc conèixer a l’altra gent i em puc conèixer a mi mateixa. No només puc sentir
amor cap a persones conegudes o cap a la meva parella, sinó que també puc tenir
aquest sentiment cap a objectes, llocs, situacions o inclús persones que només
he vist un cop a la meva vida. Aquests són els motius principals que m’han
motivat per començar a fer aquesta dissertació.
L’amor és un tema que d’una manera o altra és important
per a tothom, ja sigui per la manca d’aquest o perquè en pots disfrutar. Tot i
que tots sentim amor per algú o alguna cosa. Per tant, és interessant per
nosaltres intentar esbrinar el seu paper per a tothom. Per això crec que és una
preocupació col·lectiva que resisteix/aguanta els sabers rebuts i continua i
per tant, “Què és l’amor?”, és una pregunta filosòfica.
Per Plató l’amor és el reflex o la participació de la
bellesa. Segons els neoplatònics el concepte d’amor té un significat
fonamentalment metafísic-religiós. És l’amor entès com a caritat. I per
Aristòtil, l’amor és una virtud o un ens acompanyat de virtud i estima, que és
el més necessari per la vida; l’amor propi.[1]
Segons el diccionari DIEC, el concepte amor té diferents
definicions. Pot ser definit com una inclinació o afecció viva envers una
persona o cosa. Partint d’aquesta definició general, també podem parar de
l’amor de Déu com l’amor de l’ésser humà cap a Déu. I la paraula amor també és
entesa com l’amor propi, com l’estima de sí mateix que porta a no deixar-se
ultrapassar pels altre, a no fer un mal paper...[2]
Des del meu punt de vista, la millor definició de l’amor
per a mi és la de plató, ja que el primer moment que sents amor per algú és a
través de la bellesa, el contacte visual. No entenc amor com a creença ni com a
caritat, sinó com el desig d’alguna cosa que no posseïm i que ens agradaria
tenir.
Per començar, m’agradaria aclarir la distinció entre les
definicions del diccionari donades anteriorment i les definicions dels tres
filòsofs.
La primera definició, que parla de l’amor com una
inclinació o afecció viva a una persona o ens, la he relacionat amb el que
entén Plató com a amor, és a dir, el reflex o participació del amor a la
bellesa. Ja que ambdós definicions entenen el concepte tractat com el desig
d’alguna cosa que no tens.
La segona definició que diu que és l’amor de l’ésser humà
per Déu la he vinculat a les paraules dels neoplatònics, ja que per ells l’amor
només té un significat metafísic-religiós, és a dir, de Déu.
La última definició que parla sobre l’amor propi li he
otorgat el pensament d’Aristòtil perquè segons ell va acompanyat d’una
estima.Ho he ordenat i classificat d’aquesta menera perquè al observar i
analitzar les diferents definicions, he vist que tenen valors i significats
semblants segons com entenen l’amor.
Plató
Plató distingia tres tipus d’amor: el del cos, el de
l’ànima i una barreja dels dos anteriors. En qualsevol dels casos aligual que
la definició donada, al principi, és el desig d’alguna cosa que no es posseix.
En definitiva, l’amor a les coses i els éssers humans és un reflexe de l’amor a
la bellesa absoluta.
En canvi, C.S.Lewis va intentar classificar i ordenar les
diverses classes d’amor des d’un altre punt de vista que Plató. Va proposar
“The Four Loves”, quatre tipus d’amor diferents: cap a lo infrahumà (els
animals), cap a l’amistat, cap a un Déu o cap a la caritat.
Quasi tots els filòsofs grecs, com Plató, entenien el
tema de l’amor com la unió dels elements naturals i com la relació entre els
éssers humans. Plató a més a més, compara l’amor amb la caceria i l’associa a
la bojeria ja que ambdós són déus poderosos. Tal i com diu la seva definició,
l’acte d’estimar i sentir amor et proporciona bellesa.
Neoplatònics
Per altra banda, tenim la definició d’amor entesa per els
neoplatònics que té un significat fonamentalment religiós com he dit
anteriorment. A més a més, també és entès com a caritat.
Tal i com va mencionar Porfirio, els quatre principis de
Déu són: la fe, la veritat, l’amor i l’esperança. La caritat i l’amor són dues
virtuds teològiques. Seguint la definició dels neoplatònics, San Pablo deia que
tot ha de desaparèixer, la profecia i la ciència, però l’amor i la caritat han
de permeneixer ja que són molt importants i vitals.
Fixant-nos en la consideració dels neoplatònics de la
caritat com amor, Sant Agustín la considera també com un amor personal, diví i
humà. Així doncs, “l’amor és sempre bo, però pot ser bo o dolent segons si
l’amor és al bé o al mal”. Segons els neoplatònics, l’amor de l’home per Déu i
Déu a l’home és sempre bo.
Aristòtil
Per Aristòtil “estimar és voler el bé d’algú”.
Quan Aristòtil descriu l’amor està intentant aclarir que
el pilar fonamental de l’activitat amorosa és la voluntat per estimar i sentir
amor per algú. Doncs per aquest filòsof, estimar és perseguir el bé de l’altre
no per tu mateix, sinó per ell. [3]
Per aquest filòsof només
hi ha una forma d’amor propi que correspon al home bo i que és la verdadera
base de l’amistat. Amb aquest pensament el seu objectiu es ressaltar i fer
entendre que només el que s’estimen d’aquesta manera es podran anomenar
vertaders amants de sí mateixos. Aristòtil a diferència de Plató, no tracta
l’amor com alguna cosa externa sinó que per ell l’amor té una base interna, és
a dir, que cadascú ha de sentir amor interiorment, en el seu ser i per tant, ha
de tenir una bona relació amb sí mateix i no amb algú.
“Las reaciones
amistoses con el profino y aquellas por las que se definen las amistades parecen
originarse de las de los hombres con relación a sí mismos”. [4]Relaciona amor amb
amistat, ja que les condicions que s’atribueixen a la relació amb els amics,
prèviament s’han atribuït a la relació d’amor amb sí mateix. Per tant, abans de
poder estimar a algú o tenir una amistat, t’has d’estimar a tu mateix.
També pensa que no tots els humans ens podem estimar a
nosaltres mateixos, sinó que l’home dolent no ho pot fer i degut a
l’arrepentiment de les seves accions no pot generar-se aquest amor. Aquesta
idea està relacionada amb els principis dels neoplatònics perquè també deien
que “El amor es siempre Bueno, pero puede
ser bueno o malo en tanto que el amor al bien o al mal, respectivamente”.[5]
Si un home s’estima a sí mateix, més tard actuarà en
interès d’un altre. Però primer ha d’estimar-se a sí mateix abans d’estimar a
algú o alguna cosa.
Després d’observar els diferents punts de vista de veure
i entendre l’amor de tres filòsofs diferents, segons Plató, els neoplatònics i
Aristòtil puc afirmar que cadascú tenia un concepte totalment diferent. Plató
entenia aquest sentiment com que l’amor a les coses i els éssers humans és un
reflex de l’amor a la bellesa absoluta. A diferència dels neoplatònics, per
aquest grup amor era estimar Déu i la caritat. En canvi, segons Aristòtil
l’amor era saber-se estimar interiorment per poder estimar als demés.
Per concloure, m’agradaria donar la meva opinió sobre
“Què és l’amor?”. Des del meu punt de vista, l’amor és una manera
d’expressar-nos i de conèixer el nostre interior estimant a alguna cosa o a
algú. Amb això vull fer entendre que en el moment que sentim amor per algun
objecte, situació, moment o algú sabem el que ens agrada i el que desitgem
posseir, ja que ens coneixem interiorment degut a que reconeixem a què tenim
amor. Per tant, l’amor per a mi és estimar a algú o alguna cosa i això ens
permet conèixer el nostre món interior.
Tot i això, és cert que abans d’estimar a algú o alguna
cosa i de tenir el sentiment d’amor, primer de tot ens hem de valorar a nosaltres
mateixos i estimar-nos per qui som. Si ens infravalorem i no acceptem el nostre
“jo” no serem capaços de donar ni sentir amor per alguna cosa. Així doncs, hem
d’estar satisfets de qui som per així poder estimar i sentir amor per persones,
objectes o situacions.
En part, estic d’acord amb la teoria de Plató, ja que el
primer moment que pots sentir amor per uns persona és a través dels ulls i per
tant, de la bellesa. Sense aquest contacte físic, normalment no pots arribar a
tenir aquest sentiment. Encara que a vegades, en estranyes situacions, és
possible rebre o donar amor sense haver-hi contacte visual, com és en el cas
dels cecs, ja que sense poder observar poden estimar.
Jo he fet la
comunió i crec en petita part en Déu, i estic d’acord amb els principis dels
neoplatònics sobre l’amor perquè des del meu punt de vista, és pot arribar a
estimar a Déu tot i ser una divinitat. Aquesta capacitat de poder sentir amor
per Déu per part meva es deu principalment a que crec que sempre està present
entre nosaltres i ens ajuda en tot el que pot. Puc estimar i sentir amor cap a
una persona en la que tinc fe que de que fa alguna cosa per mi.
I finalment, comparteixo l’opinió amb Aristòtil quan diu
que estimar és voler el bé per algú tot i que abans t’has d’estimar a tu
mateix. Com he dit anteriorment, primer ens hem d’estimar a nosaltres mateixos
abans de poder donar amor a algú o alguna cosa.
Per tant, per a mi l’amor és un sentiment que és té cap a
una persona, objecte o situació que fa que ens podem conèixer interiorment.
[1] Diccionario de
Filosofia de Bolsillo 1 de José Ferrater Mora; Alianza Editorial. (La majoria
de la informació del cos està extreta d’aquest diccionari)
